¡Quina coincidència!

“Oh, quantes coincidències que tenim”, diem sovint en conèixer algú amb qui tenim ganes de més proximitat.

Ho diem tot pensant que les coincidències són un indicatiu d’haver trobat allò que tots busquem i no sabem definir. Però que malgrat no saber-ho definir ho sabríem reconèixer. Solem pensar de les coincidències en termes de trobar la persona i els canvis que operarà en nosaltres i el món que ens obrirà conèixer-la.

 

Estem cansats de ser qui som i volem actuar diferent i fer coses noves. Que vingui algú de fora a ajudar-nos-hi és més fàcil que decidir emprendre un treball de reflexió i posterior planificació i actuació. Si tenim la sort que aquest algú de fora arriba per una “màgica” coincidència, és a dir, un encontre que veiem envoltant d’una aura de quelcom sobrenatural, aleshores, a més de facilitar-nos sortir de nosaltres mateixos sense que fem cap esforç previ, la naturalesa màgica de l’acte ens ajuda a fer les paus amb una vida a la que sovint no li trobem sentit i no ens sorprèn.

 

Les coincidències que trobem amb altres persones relacionades amb l’escola on anàvem de petits, o de gustos musicals o culturals, o de gustos esportius, o de tipologia de pares i estructura familiar, o dels viatges que hem fet a l’estranger, … són pura estadística. És trobar aquelles persones que van viure situacions similars a les nostres. És relativament fàcil trobar-les, coincidir.

 

Les coincidències de pensament i mirada sobre la vida que podem tenir amb altres persones, tot i que l’època i la família on hem viscut ens conformen, són per a mi més importants que les anteriors. I més originals. Perquè al cap i a la fi, si ho fem bé, vinguem d’on vinguem, amb més o menys facilitat per fer-ho, nosaltres escollim com volem actuar i posicionar-nos a la vida.

 

M’agraden les coincidències. Perquè no m’agrada sentir que la vida està planificada. Tot i que sé que per aconseguir coses hem de tenir un pla i tenir voluntat, penso que contínuament els nostres plans es barregen amb els dels altres i amb la suma de tots els plans individuals, el que en diem tendències.

 

Per tant, si mentre seguim el pla, som capaços de mirar més enllà d’ell, i fer-ho connectats als valors, missió i visió que ens han portat a dissenyar el pla, és molt fàcil que aparegui en el nostre camí quelcom que definim com emocionant. Precisament perquè està alineat amb el nostre pla, amb els nostres desitjos o fílies, i perquè al mateix temps és no esperat i novedós. Quan això passa sentim l’energia i la bellesa que hi ha en recompondre el pla inicial o recompondre’ns nosaltres mateixos.

 

Per tant, les coincidències amb altres persones sobre el lloc on vam estudiar, esports que vam practicar (sovint els que es podien practicar a l’època o pel nivell econòmic dels pares o per l’entorn escolar o social geogràfic) no m’emocionen. Són estadístiques.

 

El que m’emociona és trobar, -i com més gran em faig encara més, per l’evident dificultat creixent amb l’edat,- persones de qualsevol edat que han fet –amb reconeixement social i econòmic o no- i que continuen fent; persones amb ganes i propostes que se m’acosten o que apareixen en el meu camí.

 

La meva vida valdrà la pena viure-la mentre continuïn passant aquestes coses.

 

I que passin només depèn de que jo conservi les ganes de fer, tot utilitzant el camp de proves i el magatzem de material que és la vida, i surti de casa a compartir el que faig. I depèn de que passi el mateix amb els altres.

 

I que ambdues parts reconeguem que coincidir és font de coneixement i de descobriment i, per tant, d’energia, creativitat i alegria. I que només des de l’encontre sincer i complementari podem ajudar a tenir un món millor i viure vides millors.

 

Marina Pineda, 3-11-2018